Un escrito...

jueves, 18 de diciembre de 2008

Pego el escrito que me hizo escribir la asesora de lactancia, la verdad que marcó un antes y un después y me saqué un peso enorme de encima.


"Pena, nervis, malestar i indiferència, cap d'ells amor vers el meu fill que acabava de néixer. Me'l van ensenyar dos cops i no vaig sentir res per aquell nen que plorava, ni tan sols el vaig poder tocar fins ben passada la mitja hora d'haver nascut. Va ser com un "shock", jo no sentia pas aquell nen com meu, no notava cap diferència en el meu cos adormit de cintura cap per avall i era com si allò no anés amb mi, ni una llàgrima, ni una paraula, em semblava impossible, el moment més màgic i esperat s'havia convertit en una cosa per oblidar, per amagar ben dintre meu i no deixar-ho sortir mai més... Els primers dies no van ser fàcils, sempre havia sentit que els nadons al plorar si escolten la mare es calmen, amb ell no passava, ell continuava plorant o això em semblava a mi, els dies passaven i el famós enamorament a primera vista no apareixia, sentia el mateix que amb un nadó qualsevol, li donava el pit perquè era el que tocava, les clivelles em feien mal i tot sumat se'm convertia en un suplici, la culpabilitat començava a assomar i cada cop em sentia pitjor. Tot s'anava fent una pilota i no havia manera de desfer-la. 

Per arrodonir la situació vam decidir passar els primers dies a casa dels meus pares i allà tot va anar a pitjor. Van ser tres setmanes horribles per a mi, em continuava ocupant del Biel perquè era el que havia de fer tot i que intentava evitar al màxim altre cosa que no fos donar-li de mamar; bolquers, roba, neteja sempre havia algú disposat a fer-ho i per mi era la "salvació". El dolor físic de la cesària semblava no marxar, l'aspecte del meu cos amb aquella horripilant faixa, aquella cicatriu que em recordava els primers moments de vida del Biel, l'inútil que tothom em feia sentir vers la lactància feien que cada nit en silenci plorés, ningú m'entenia i encara menys m'entenia a mi mateixa, no sabia que em passava, ningú m'havia avisat i m'ho trobava tot alhora. De l'hospital havíem sortit amb xumet, mugroneres, crema per les clivelles, "ajudeta" per la nit i cada tres hores 15 minuts de cada pit. Els dies i les setmanes passaven i jo continuava igual, no empitjoraven però tampoc milloraven, la lactància era un autèntic suplici, sortir a qualsevol lloc se'm feia molt pesat i em feia vergonya donar el pit en públic, primer m'havia de treure la crema dels mugrons, posar-m'he les mugroneres gens discretes i batallar una estona amb el nen perquè s'agafés, passats els 15 minuts, posar la crema, canviar de pit i repetir, a més sempre tenia els comentaris de qui m'acompanyava "quan trigues" "aquí ens passem una hora" i la millor, la del final "aquest nen es queda amb gana, la teva llet no li alimenta" a les dues o tres setmanes el pediatra ens va dir d'introduir la lactància artificial perquè no guanyava suficient pes. 
A les tres setmanes vaig decidir marxar a casa meva, la situació a casa dels meus pares se m'estava fent inaguantable, el Carlos i la meva mare discutien contínuament, per part de ma mare tenia els seus "consells" que em feien sentir-m'he com una merda en tot i a les seves discussions sempre estava jo al mig, sentint renegar l'un de l'altre.
Un cop sola a casa les coses van canviar, no tenia ningú donant-me consells ni dient que havia o no havia de fer, vaig llençar les mugroneres i vaig descobrir que s'agafava molt millor sense elles, també vaig descobrir la crema de lanolina i ja no havia de muntar tota aquella parafernàlia per donar-li el pit, vam començar a dormir plegats en algunes tetades i aquell "enamorament" començava a sorgir, vam comprar un tirallets i cada nit em treia llet per al menys donar-li els biberons de la nit de la meva llet. A una setmana de fer els dos mesos em va començar a rebutjar el pit, plorava, em "mossegava", s'enfadava i vaig anar a demanar ajuda. Vaig sortir amb el final de la meva lactància en forma de dues pastilles. 




28 mesos desprès ha nascut el Pau, m'ha ensenyat que si existeix l'amor des del primer segon, que puc parir, que la primera opció no té perquè ser sempre la correcta, que jo decideixo sobre el meu cos, que soc capaç de fer les coses per mi mateixa. 
La seva arribada m'ha fet sentir un gran orgull i em sento totalment complerta com a dona però també ha despertat un gran sentiment de culpa, em sento culpable per l'arribada al món que li vaig donar al Biel, pels sentiments que no vaig tenir cap a ell, per les meves reaccions i per no haver sabut lluitar per continuar amb la lactància, era el nostre moment, l'únic que no ens podien treure i ho vaig deixar escapar, em sento malament per no haver tingut els moments que tinc ara amb el Pau, per haver sentit una tortura enlloc d'una satisfacció i per ara lluitar i no haver-ho fet abans. 
Me'l miro i no puc evitar sentir-me mala mare, crec que ell fa temps que m'ha perdonat però em pregunto si algun dia seré capaç de perdonar-me a mi mateixa."

 
Diario de una lactancia - by Templates para novo blogger